Causes de la descolonització

Per Maria Basseda

Primeres independències asiàtiques

La India

Al segle XIX l’Índia era possessió de l’Imperi Britànic, però no era considerada una colònia qualsevol, era la millor, la seva joia. Això era degut a que el país era una gran font de matèries primeres que aportaven una gran riquesa econòmica als britànics, que no van dubtar en explotar. No obstant, l’Imperi cuidava el país aportant-li riquesa cultural en forma de educació, donant la oportunitat a alguns induís a anar a estudiar al Regne Unit, entre d’altres mesures.

El líder d’aquest procés independentista va ser Mahatma Gandhi, un  home de creences profundes, ideals ben definits i amb una mentalitat occidental ja que va estudiar a Òxford. Els seus mètodes descartaven al violència i consistien en mesures de no col·laboració, abstenció i desobediència civil a través de vagues de fam, manifestacions pacífiques, entre d’altres. Gandhi junt amb Nehru van crear el Partit del Congrés. Al 1942 el primer ministre conservador anglès Winston Churchill va empresonar a molts líders del Partit del Congrés ja que estava en contra de la Independència de l’Índia. Al 1945 aquesta situació va canviar quan Clement Atlee, líder del Partit Laborista va guanyar les eleccions i va començar a negociar el traspàs de poder a l’Índia. Mentrestant, la Lliga Musulmana seguia defensant la divisió del país per crear una nació a part, el Pakistan. Mohamed Ali Jinnah, el líder de la Lliga Musulmana, no estava disposat a compartir el poder amb el Partit de Congrés i així ho va manifestar el 6 d’agost de 1946, aquestes declaracions van ocasionar molts disturbis on van morir més de 5000 persones, la majoria hindús. El 3 de juny de 1947, l’últim virrei de l’Índia, va anunciar els plans de separació del país en una India secular i un Pakistan musulmà.  Això representava crear una nació a l’oest, el Pakistan i una altra a l’est, Bangladesh, ambdues musulmanes, India quedava al mig.

El 15 d’agost de 1947 la India es va declarar independent als crits de “Jai Hind” (victòria per l’Índia) sota el poder de Jawaharlal Nehru. Al nord-oest i al nord-est es va fundar l’estat del Pakistan.

L’àrea Catxemira al nord del país es va convertir en una font de discrepàncies que va originar la primera guerra Indo - Pakistanesa, que va durar des de 1947 fins a 1949.

Al 1948 va morir Mahatma Gandhi, el primer ministre Nehru va dirigir-li unes paraules al seu amic en una ràdio pública: "The light has gone out of our lives and there is darkness everywhere..."

Nehru i Gandhi conversant

Per Berta Masvidal

Indonèsia
Eren antigues colònies holandeses, colonitzades pels holandesos.
Es van independitzar.

Per Alicia Giménez

Indoxina

Terminada la segunda Guerra Mundial, Francia quería conquistar Vietnam.

Vietnam había conseguido la independencia, Francia perdió la guerra contra Vietnam y tuvieron que irse del territorio.

Vietnam quedó dividido en dos repúblicas: Vietnam del Norte que era comunista y Vietnam del Sur que era capitalista.

Entre los dos “Vietnam” hubo muchos conflictos y algunas guerras.

Vietnam del Sur recibió ayuda del ejército de los EEUU para poder conquistar todo Vietnam (Kennedy) pero las guerrillas eran muy fuertes.

Pero perdieron y tuvieron que desocupar Vietnam, firman los acuerdos de París.

Todo Vietnam acabó siendo comunista.

Fue la primera derrota de los EEUU.

Per Alicia Giménez

El naixement de la República Popular Xina

La Revolució Xinesa

Abans de la Segona Guerra Mundial, la majoria de la població xinesa vivia de l'agricultura. La terra estava en mans dels grans propietaris i era treballada per camperols sota un règim de tipus feudal. Periòdicament s’hi produïen fams, que comportaven la mort de milions de pagesos.

Després de la destitució de l'últim emperador (Pu Yi) al 1911, la Xina es va convertir en República gràcies a una revolució antidinàstica i antiimperialista. El poder va passar a les mans de les forces nacionalistes del Partit Guomindang (Partit del Poble). El líder d'aquest partit va ser l'intel·lectual Sun Yazen qui presidí el país provisionalment l'any 1912.

Aquesta nova República no dominava tot el territori xinés ja  que van aparèixer els denominats  “senyors de la guerra” els quals es van enfrontar amb les forces burgeses de Guomidang. La lluita anti-Guomindang va provocar que el general Chiang Kai-shek dirigís un nou govern autoritari i nacionalista. Més endavant, el mandat de Chiang Kai-shek va evolucionar cap a una dictadura que no va abordar les reformes  agràries necessàries.

L’any 1921 es va fundar del Partit Comunista Xinès que s’enfrontava a la política dictatorial del govern vigent. Tot i així tots aquelles persones amb ideals comunistes van haver de viure en clandestinitat ja que el president Chiang Kai-Shek ordenà la seva persecució l’any 1927. En aquest ambient comunista, Mao Zedong va esdevenir un líder fonamental per la població pagesa a la zona de Caton. Entre el 1934 i el 1935, els comunistes, patint una repressió governamental ferotge, van protagonitzar el que es coneix com la “Llarga Marxa”. Fou una expedició d’unes 100 000 persones que van travessar deu mil quilòmetres a peu per establir-se a la província de Yenan i crear-hi una República Popular que seguís un model socialista.  

Durant la Segona Guerra Mundial, la província xinesa de Manxúria  va ser envaïda pel Japó (1937). Aquest fet va provocar que comunistes i el Guomindang s’unissin temporalment per lluitar contra els japonesos. Després de la derrota del Japó, van recomençar els enfrontaments, entre govern i opositors, (1945) i la Xina va entrar en Guerra Civil. Gràcies al suport de la població pagesa, l’exèrcit comunista va acabar ocupant Pequín fent una gran ofensiva militar. L’1 d’octubre de 1949, Mao va proclamar a Pequín la República Popular de la Xina. Així doncs, la Xina es proclama un país comunista i les persones del Guomindang es van refugiar a Taiwan, que es convertí en una República nacionalista amb suport nord-americà.

El govern de Mao Zedong va ser autoritari imposant un règim comunista pro-soviètic. Va acabar amb la propietat privada i va reformar els costums ancestrals de la població xinesa. L’ensenyament tenia una estructura jeroglífica simplificada per tal de formar ràpidament a tota la població inculta. El Partit Comunista també va reprimr tota dissidència interna i va establir una política exterior orientada cap als països del Sud. Mao Zegong es va decantar per un aliat plenament comunista com era el cas de la Unió Soviètica.

 La nova Xina es va reorientar cap al model Soviètic col·lectivitzant la terra (cooperatives agrícoles) i prioritzant la indústria pesant. Com que els resultats no van ser els esperats, Mao va proposar el trencament amb l’URSS (1958) i la posada en marxa d’un model propi cap al desenvolupament del socialisme “El gran salt endavant”. Es van crear comunes populars, que eren centres econòmics, administratius i culturals, amb una vida totalment col·lectiva. Els Resultats econòmics d’aquest nou projecte van ser catastròfics el que provocà tensions i crítiques, de la població més il·lustrada, cap al Partit Comunista.

Així va començar l’anomenada Revolució Cultural(1965-1969). Mao va perseguir i va reprimir durament tots els sospitosos de ser contrarevolucionaris o pro capitalistes de i es va incitar a tot el país a seguir les directrius maoistes, recopilades al Llibre Vermell. Aquesta persecució va ser possible gràcies a la mobilització de les masses juvenils enquadrades dins la Guàrdia Roja.

L’any 1976 va morir Mao Zedong i Deng Xiaoping va liderar el Partit Comunista Xinés. El nou govern va reorientar l’economia i la política de la Xina procurant obrir-se cap a l’Occident i iniciant l’anomenat socialisme de mercat (sistema mixt en el qual coexisteixen l’economia col·lectivitzada i diversos elements capitalistes).

Aquesta obertura econòmica no ha comportat una obertura política. El Partit Comunista Xinés continua tenint el monopoli del poder i les llibertats fonamentals no es respecten. Això ha generat conflictes, l’exemple més greu dels quals va ser la repressió de la manifestació popular de la plaça de Tiananmen el 1989 (Primavera de Pequín).

Per Marta Sánchez

El procés de descolonització al món àrab

Per Clara Martínez

La descolonització subsahariana

??

Bandung i el naixement del Tercer Món

Por Alicia Giménez

Bandung i tercer món

La conferencia de Bandung va ser una reunió d’estats asiàtics i africans, la majoria dels quals acabavan d’accedir a la independencia. Va ser organitzada pels líders independentistes: Nehru (India) Sukamo (Indonèsia) i dels líders del Paquistan, Birmania i Sri Lanka.

En total hi van atendre 29 països.

Es va celebrar el 18/24 d’abril de 1955 a Bandung, Inonesia.

L’objectiu era afavorir la cooperación econòmica i cultural afroasiàtica en oposición al cononialisme i neocolonialisme de les antigues metròpolis i els Estats Units, i així mateix la inclusió de la influència de la URSS.

 

 

Tercer Món

Aleshores l’expressió <Tercer món> va significar la “tercera opció”, després de la primera i al segona opció, que eren la URSS i Estats Units.

Actualment entenem el tercer món com països amb poca renda per càpita, desnutrició, analfabetisme, creixement demogràfic, etc.

Conceptes clau

Definicions

- Moviment nacionalista
 
- Dret d’autodeterminació
 
- Apartheid:  Sistema de segregació de les poblacions no blanques instituït oficialment a la República de Sud-àfrica. L'apartheid es convertí en política oficial del govern sud-africà a partir del 1948, quan pujà al poder el National Party. Destinat en un principi a permetre el "desenvolupament per separat" de les diverses comunitats racials

 - Neocolonialisme: Pràctica imperialista dels països industrialitzats sobre les antigues colònies i els països subdesenvolupats en general.
 
- Moviment de no alineats

- Sionisme: Moviment creat a la segona meitat del s. XIX per rabins i pensadors jueus de l'Europa oriental, encaminat a reconstruir a Palestina una pàtria jueva que acollís els jueus de tot el món que ho volguessin.